Tag Archive | Osteopatia

Consulta estrenada! Avui ha estat un dia important!

Bona nit a tots!foto

Primer de tot, us volia desitjar molt feliç 2013, aquest ha de ser un bon any per a tots!!

I per continuar, només dir que avui he inaugurat oficialment la nova consulta! Ha estat el primer dia de feina complert aquí i ha estat genial!

Moltes gràcies a tots els que m’acompanyeu, pacients, companys, amics, família, sense vosaltres no hagués estat possible!

Fins aviat!

Què són les contractures?

Després d’uns mesos de baixa activitat, comença el curs i torno a publicar alguna coseta! Aquest post el tinc pendent de fa temps! El dubte de la majoria de pacients és que els han dit que tenen contractures a l’esquena i esperen venir a l’osteòpata o al fisio, i que els remenis la zona de dolor. N’hi ha que diuen que hi tenen un “ou”, o una “pilota”, d’altres hi tenen “cacahuets”, “avellanes”, i el que et puguis imaginar de característica dura i arrodonida… ja no ve de nou i no rius davant el pacient, però si ho penses fredament té la seva gràcia!

Imatge

Doncs bé, segons el meu punt de vista: perquè hi tenim contractures als músculs de l’esquena?! Ens podem imaginar de forma molt senzilla el nostre cos com una tenda de càmping, de les antigues canadenques que en deien, vaja encara en diuen però ara són més pràctiques les tipus iglú… Anem per feina, aquestes tendes prenen la forma gràcies a uns ferros interiors, però s’aguanten dempeus per la tensió dels paravents (són cordills), que es tiben fins a terra on s’hi mantenen agafats amb unes piquetes (que són com uns ganxos) clavats a terra. Fent la similitud, diríem que els ferros interiors són el nostre sistema esquelètic i els paravents són els nostres músculs i tendons.

Per a que la tenda es mantingui recta els paravents han d’estar ben tensats i equilibrats els d’un costat i els de l’altre. Però si ve una ventada i perd l’equilibri, haurem de tensar més els cordills que s’hagin afluixat. Això és el que ens passa quan, per la raó que sigui, el nostre sistema esquelètic es “desequilibra”, els músculs intentaran compensar-ho contraient-se més fort per a que així els tendons suportin l’estructura recta.

Si això és momentani, perquè per exemple ens empenyen de forma inesperada i el nostre cos reacciona per no caure, no hi ha problema, posteriorment els músculs que s’han activat es relaxaran i no haurà passat res.

Si aquest cop que ens donen és més potent i els músculs reaccionen de forma excessiva, pot resultar-ne una contractura, que en principi serà un procés agut, generarà una inflamació, però en condicions normals, en pocs dies deixarà de molestar-nos. La pròpia reacció muscular evitarà que hi hagi lesions més greus.

Generalment el problema apareix quan les contractures són de llarga durada i sovint no originades per una causa traumàtica. De cop ens adonem que ens fa mal l’esquena, sense cap raó aparent, anem al metge i ens diu que hi tenim una contractura. Sovint, el que està passant és que el nostre cos, la nostra estructura pateix un “desequilibri” que pot tenir moltes causes, i freqüentment són molt antigues. Els músculs estan mantenint una contracció de molt llarga durada encara que no en siguem conscients, fins i tot d’anys i més (sense poder descansar, ni alimentar-se). En conseqüència la fibra muscular acaba degenerant, perd les característiques pròpies del múscul i s’endureix. Aleshores ja els podem anomenar “ous”, “avellanes” o el que vulgueu!

D’aquí i de forma ben lògica, s’entén que el nostre objectiu com a osteòpates no és massegar la zona de contractures per estovar-la, si no equilibrar l’estructura per a que el múscul es relaxi i pugui respirar, oxigenar-se i nutrir-se!

Si teniu cap dubte sobre el tema, comenteu-ho!

Les famoses hèrnies discals…

El tema de les hèrnies discals és molt complex. Tècnicament, una hèrnia és la sortida del nucli polpós d’un disc intervertebral a través d’una fissura o ruptura del seu anell fibrós.

De forma més planera, podríem dir que el disc que hi ha entre les vèrtebres seria com la funda d’un coixinet, i aquest està ple d’una gelatina que li dóna gruix, fent d’amortidor per a que els ossos no es freguin entre ells. Quan es fa un hèrnia la “funda del coixinet” s’esquerda i la gelatina surt. El problema és que de vegades aquesta “gelatina” de forma més o menys directa pot arribar a tocar alguna arrel nerviosa i llavors és quan apareixen els símptomes, que poden ser molt diversos. Segons el nivell vertebral on estigui localitzada la hèrnia apareixerà dolor en una zona o altra.

El més freqüent és que les hèrnies se situïn entre les vèrtebres cervicals o lumbars, per tant originen dolor als braços o cames, és el que anomenem dolors irradiats. A més pot ser que el dolor es localitzi més o menys proper a la zona de la lesió, bé per la contracció muscular protectora, però evidentment també per la irritació de les branquetes dels nervis que donen sensibilitat a les proximitats de la lesió.

Tot sovint algú que pateix el famós “lumbago”, ben dit lumbàlgia, i que simplement significa dolor lumbar i pot ser causat per moltes raons, va al metge i després de prendre molts antiinflamatoris que no resolen el problema…, l’envien a fer una ressonància magnètica i apareix la hèrnia, a la qual se li dóna la culpa de tot el problema, tot i que potser no ho és… No en tinc dades al davant (ho podria buscar… seria interessant!), però és fàcil trobar hèrnies cervicals o lumbars en proves d’imatge d’individus que mai han tingut cap mena de dolor en relació.

L’existència de la hèrnia o no, potser és el menys important, el que ens interessa és l’existència del símptoma i les característiques que refereix la persona que consulta. A partir d’aquí podem investigar i intentar descartar si l’arrel nerviosa propera està implicada o no. Si és així hem d’intentar donar espai a la zona de compressió, donar mobilitat a l’articulació, estirar músculs, destensar lligaments, alliberar membranes, i així promoure el drenatge arterial, venós i limfàtic, en conseqüència afavorir la nutrició dels nervis afectats per a que deixin d’enviar senyals de dolor. No entro en si els osteòpates (que de vegades algú pensa que som com un mena de Déu amb bata de metge) podem ajudar a fer reabsorbir el nucli polpós a dins el seu espai, no dic ni que sí ni que no, hauria d’investigar-hi una mica i ho hauríem de tractar en un altre post…

Doncs bé, un cop resolt el problema, haurem de cuidar aquesta zona, sempre s’ha d’avisar els personatges valents que decideixen carregar mobles just després de venir a la consulta. En conclusió un cop resolt el dolor, tant hi fa si a la ressonància hi surt una hèrnia o no? Què en penseu?

Per què em fa mal el braç i em toques l’esquena?

De tant en tant algun pacient fa aquesta pregunta, la majoria ho penseu i me n’adono amb la cara que poseu, així que és una qüestió que us explico sovint. Doncs bé, ja sabeu que en el cos tot està unit. Molt freqüentment un dolor al colze està ocasionat per un problema que ve de l’esquena, sigui d’un múscul que baixa de l’espatlla, sigui un nervi que surt d’entre les vèrtebres cervicals.

Imaginem-nos un dolor al colze, el típic diagnòstic mèdic d’epicondilitis o també conegut com a colze de tenista. És feina nostra saber d’on prové un dolor, pot tenir un origen muscular, els tendons de l’avantbraç tiben més del compte i fa mal a la inserció a l’os, o bé pot ser el nervi radial (dóna la sensibilitat a la zona externa del colze) que està comprimit a l’espai entre clavícula i escàpula (l’omoplat com algú coneix millor), o l’arrel nerviosa de la zona concreta del colze “aixafada” a la sortida entre vèrtebres.

Així doncs en el primer cas, hem d’esbrinar perquè els músculs de l’avantbraç tiben més del compte, si realment jugues a tenis i no agafes bé la raqueta, aquests músculs se sobrecarreguen, o bé qui es passa el dia treballant amb el ratolí de l’ordinador, també una disfunció en alguna articulació del mateix colze, l’espatlla, la mà…

En els altres dos casos hem de diferenciar què està passant en cada espai, si hi ha quelcom que toca l’arrel nerviosa a la seva sortida del canal vertebral, i saber què pot ser aquest “quelcom”? I en l’espai entre clavícula i escàpula, si el que aixafa el nervi és un múscul determinat o la primera costella més alta del compte fent reduir l’espai de pas del nervi…

Si entenem això, és fàcil adonar-nos que hem d’anar a alliberar aquella articulació, destensar aquell múscul, donar espai on no n’hi ha, aconseguint resoldre l’origen del problema. Però quan realment som efectius i aconseguim resoldre el motiu de consulta, és quan encara anem més enllà i ens preguntem perquè una articulació s’ha bloquejat o un múscul s’ha tensat més del compte. Per aquesta raó observem tot el cos, com es mou, com funciona la persona que tenim al davant, per així saber què està fallant i poder resoldre-ho. Així doncs, potser en algun moment us queixareu d’un dolor al braç i el primer que l’osteòpata anirà a fer és alliberar la sacroilíaca contrària!

(La sacroilíaca és l’articulació que hi ha entre el sacre, que és l’os més gros al final de la columna vertebral, i l’ilíac, que és on s’articula el fèmur. És una articulació amb molt poqueta mobilitat real, però molt important per a mantenir l’equilibri en la postura, i per exemple també bàsica per a poder caminar o fer els moviments de seure i aixecar-se d’una cadira.)

 

Diferències entre un osteòpata i un quiropràctic…

L’altre dia em demanava una pacient quina diferència hi ha entre un osteòpata i un quiropràctic, i si és compatible anar als dos professionals alhora. És difícil respondre a una pregunta així sense ser partidista, però com a osteòpata que sóc en puc dir el meu punt de vista. Us explicaré el que dic a qui m’ho pregunta:

Doncs bé, els osteòpates busquem l’origen del problema que ens consulten. La causa pot trobar-se en qualsevol estructura del nostre organisme, sigui articulació, múscul, nervi, víscera… El nostre objectiu en aquest moment és suprimir l’agent causant per a que el propi cos resolgui l’afectació que pateix. Sovint no és tant senzill, però ara no toca expandir-nos en aquest aspecte.

Els quiropràctics se centren en les “subluxacions” articulars de la columna vertebral. Diuen que una vèrtebra se surt de lloc literalment, ho diagnostiquen, de vegades amb ajuda d’imatge radiogràfica, i tracten amb tècniques d’ajust articular. No conec de primera mà com treballa un quiropràctic, però pel que m’expliquen alguns pacients que hi han anat freqüentment, sempre els manipulen les mateixes zones de forma sistemàtica, això em fa pensar que no es fixen en la individualitat de la persona i en el seu estat en el moment de la visita.

El fet de fer ajustos de forma sistemàtica, segons el meu punt de vista, porta el risc de cronificar les lesions. I és que la càpsula articular té capacitat elàstica per evitar que “els ossos se surtin de lloc”, però és com una goma de pollastre o una molla, que si estem estirant-la constantment, finalment cedirà i perdrà aquesta propietat. Em fa l’efecte que no ressolen el problema, l’alliberen momentàniament, però està clar que si no es tracta l’origen real torna a aparèixer. Crec que és per aquesta raó que els quiropràctics fan visites continuades, i segons m’ha dit més d’un pacient si no hi vas, et renyen…

És cert que si la columna vertebral no té una adequada funcionalitat, les relacions neurològiques (entre d’altres) també es poden veure afectades, i d’aquesta manera acabar originant dolor o patologia. Si l’arrel nerviosa que surt d’entre dues vèrtebres es veu compromesa es pot alterar la funció dels músculs, la sensibilitat i també la fisiologia dels òrgans en relació. Els osteòpates també ajustem la columna vertebral, però valorem què està passant i decidim quina vèrtebra ens pot ajudar a fer un canvi a la resta del cos, amb l’objectiu de resoldre el que està passant.

Per acabar, és inevitable dir que l’iniciador de la quiropràctica va ser Daniel David Palmer, sobre el 1895. Aquest va aprendre les tècniques d’ajust d’Andrew Taylor Still i imagino que devia menysprear la resta… A Still ja el coneixeu, és el senyor que surt al centre de la meva orla d’osteopatia amb un fèmur a les mans. Em fa molta gràcia quan us l’aneu mirant, tinc l’orla en una paret al costat de la llitera, i finalment em pregunteu amb cara estranya qui és aquell. Aquest senyor és qui va pensar en crear una medicina que busqués la causa de les afeccions i tractés mitjançant la cerca de l’equilibri del cos, amb l’objectiu d’aconseguir un estat de salut òptim, en conclusió va idear els principis de la osteopatia.

Bé, des de la meva humilitat, espero haver ajudat aquells qui puguin tenir dubtes en aquests aspectes. I evidentment, no cal dir que s’accepten crítiques, constructives, si us plau! Us deixo un vídeo d’un debat que es va fer fa uns mesos a “La 2”, que precisament tracta de les diferències entre fisioteràpia, quiropràctica i osteopatia. Cliqueu aquí per veure aquest vídeo.

El diafragma, per què és tant important?

20120302-211553.jpg

Sobretot en una primera visita, quan el pacient no sap què faràs, li han parlat molt bé de tu… Però o bé pensen que faràs el clàssic massatge, cap per avall, amb el nas entaforat al foradet de la llitera… Us encanta!, no sé quina gràcia té ficar el cap allà si amb prou feines pots respirar! (Ja sé què em direu els companys… sí he de fer una inversió en una llitera nova, sense foradet i que no grinyoli quan puja i baixa o quan faig BA en decúbit pro…), o bé que els començaràs a fer catacrecks i catacrocks per tot arreu només entrar per la porta!
Tornem al tema, tot sovint part del problema és el diafragma, i en aquestes èpoques en què l’estrés està de moda i tenim aquesta crisi fantàstica que va de mal en pitjor dia a dia (no tinc gaires esperances, ni en les retallades de la noia dels cabells de boja, diu ma mare que es podria pagar un perruquer que l’arreglés una mica o potser ja el paga?!, ni en les reformes laborals, ni altres històries que ens volen vendre… que deixin de cobrar tots els que cobren sense fer res i estaria ràpidament arreglat!!)
El diafragma, com tots els que veniu a la consulta ja sabeu (si de vegades us ho explico per segona vegada, em mireu amb cara “d’això ja m’ho sé”), és el múscul principal amb el que respirem. S’agafa a les últimes costelles, tot al voltant del tòrax, també s’extén fins a les vèrtebres lumbars en forma de 2 pilars (com les columnes d’una catedral), i a través d’altres estructures podríem dir que les seves fibres arriben fins a nivell cervical. Us heu de fer la idea que és un múscul en forma de làmina i expansions molt àmplies, que separa la cavitat toràcica, amb predominància aèria, i la cavitat abdominal, sobretot líquida.
Pensem que sobre el diafragma hi reposa el pericardi, que conté el cor, també pensar que gràcies al diafragma s’expandeixen els pulmons. Per sota hi trobem bona part del tub digestiu, és possible que si el diafragma no fa un moviment ampli i lliure durant la respiració, que es transmeti sobre l’intestí, es pot veure alterada la seva mobilitat, de tal manera que la matèria fecal no avanci i aquesta persona tingui tendència a patir estrenyiment. Això és només a nivell de víscera, però hem de tenir en compte les interrelacións amb el sistema múscul esquelètic, articular, nerviós, amb el sistema circulatori… Sabíeu que si el diafragma no té un funcionament adequat, una bona expansió i contracció, es pot afectar el retorn venós? A través d’aquest envà muscular hi passa la vena cava, que retorna tota la sang perifèrica cap al cor, si la llum d’aquest vas o tub és disminuïda a causa d’un excés de tensió al diafragma (“s’aixafa la vena”), la tornada sanguínia serà més difícil…
Jo diria que amb aquesta parrafada que espero que hagueu entès (si no, s’accepten dubtes!), més d’un preferiria un bon treball al diafragma que posar el cap al foradet i passar-se una estona observant els defectes del parquet de la consulta…